La Mariona s’ha adormit recolzada a
l’espatlla de la seva mare. Passadís enllà, al cantó de la finestra, aquesta
mare veu el Javi acariciant la Nuri que té els ulls plorosos. Quan ha entrat a
l’avió també ha vist aquella altra noia, uns deu anys més jove que ella, que
s’havien trobat a la clínica de Londres.
Maig del 2014. Pensa que just farà 30 anys va fer el mateix viatge i pel
mateix motiu amb la seva germana. La única diferència és que ara era ella, la
mare, qui acompanyava a la filla. 30 anys enrere els seus pares no haurien
entès ni acceptat els motius del viatge de la seva germana i, d’amagat, enlloc
d’anar a Peñíscola (com tothom creia) van pujar a un avió direcció a Londres
sense saber anglès ni tenir idea de com arribar a aquella clínica que l’associació
(clandestina) els havia posat en contacte.
No s’hagués imaginat mai que tornaria a
anar a Londres pel mateix motiu 30 anys més tard. Com podia ser tornar enrere
d’aquella manera? Per què la seva filla, en ple segle XXI, no podia tenir dret
al propi cos? Té només 18 anys, primer curs a la universitat i sempre amb bones
notes. Per què un error d’una nit ha d’estroncar el seu futur? No està
preparada per ser mare, per deixar-ho tot i concentrar-se en una criatura. Ella
és una criatura.
Com criatures ho són en Javi i la Nuri,
que amb 18 anys havien aconseguit sortir d’uns ambients familiars difícils. Tot
i no tenir feina estable ni sostre, miraven d’ensortir-se’n. “No és el moment
de tenir un fill, encara no li podríem oferir allò que es mereixeria i no volem
repetir l’error dels nostres pares”, em van dir ben madurs. I pensa en la dona
una mica més jove que ella, que tot i no conèixer la seva història, s’imagina
que segur que té motius per fer el que havia decidit.
Si ets dona i mare entens que interrompre
l’embaràs és una decisió complicada i que no es pren mai a la babalà. I és un
pas que el prens individualment o, com a molt, amb aquelles persones que et
coneixen i t’estimen. Com s’entén que Espanya hagi fet un retrocés que
l’equipari amb països com Namíbia o Botswana i el situï darrere de gairebé tots
els països europeus, excepte Irlanda i Polònia (els països més catòlics
d’Europa)?
Fins a quin punt la dreta més rància i
catòlica pot consumir un retrocés històric com aquest? I nosaltres? Dones, mares
i homes, pares, hem d’estar impassibles com si això no anés amb nosaltres? No
podem restar quiets perquè, un cop més, ens l’han tornat a engaltar.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
